Cimel de l’òbra occitana de Robert Lafont, La Festa
es un grand roman europeu, tant per la tematica coma per
l’estructura. D’a travers trenta ans d’istòria
e al fil de lors barrutlatges, sota la margalhadura
d’episòdis fantastics, s’es lo dich, o
borlescs, los personatges s’encaminan de fin a terme del
continent : en cerca de lor libertat personala, ligan lor astrada a la
dels pòbles en lucha. Aital, Occitans enrasigats en
Occitània, que sia ela viscuda o somiada, rebaton als quatre
cantons d’Euròpa lor desir d’un avenidor melhor ; al
revers, l’esperança dels pòbles s’emmiralha e
se concentra dins la festa del Larzac ont totes fin finala
s’assemblan.
Joan Ventenac, l’eròi del roman, es mai que mai protagonista del segond tòm, Lo Libre de Joan, ont se desvelan los secrets de sos biaisses d’estre e d’agir. Dins lo primier, Lo Cavalier de Març,
sa cara se dessenha en manca, ponch de fugida misteriós que se i
engolisson los agachs dels autres personatges e las aventuras que son a
viure. Pro luenlh de se fargar al voler d’un esperit pas que
d’experiment, l’emmargatge dels dos volums respond a la
necessitat prigonda del text. Eròi multiple (avatar de Joan,
Cavalier de Març que somiava al segle XVIII de desliurar sa
patria occitana, coma de Joan Cavalier, lo Camisard), Joan Ventenac,
qu’empòrta d’Olanda en Austria lo manuscrit
d’un roman de doas mila paginas en lenga d’òc, es
tanplan l’ipostasi del narrator. Mas lo libre que Joan escriu dins l’istòria coincidís pas, e mai o deu pas, amb lo que lo narrator a escrich coma raconte.
Los tampats bastits a-de-reng per l’autor amb totas las enganas
(plan en mòstra) que porgís l’escritura
contemporanea, son per crear una distància que
s’estrechonís a dicha que lo narrator
s’identifîca al personatge, o al revers que lo personatge
comença a se faire narrator. L’òbra s’acaba
quand lo Joan, qu’arriba al terme de la seu quista, pòt se
confessar romancier d’el-meteis e dins l’afar se renegar
coma tal, en escampant lo libre de sa vida, ont fogueron tornarmai
jogats los temas bels del Dòm Quichòte e del Faust, de l’eròi destrantolat e del benastre diabolic.
Lo titol lo cal prene a dos nivels : viure (a
despiech de las maganhas) es una festa, escriure (en lenga
d’òc) es una festa. La lenga de l’autor – un
provençal de la tradicion màger que se i fondon las
impressions dialectalas de la paraula viva e las traças
d’escrituras vengudas d’endacòm mai o d’autres
temps – fa d’aquel obratge lo projecte pus ufanós
que se conosca dins la pròsa d’òc e, mai al larg,
dins una literatura minoritària d’Euròpa.
