"Lo
romancièr se passeja en ivèrn a Venécia. Un
remenbre d'enfança e 1'esplandor deserta de Ia vila tornan
dobrir en el una ferida d'infinit que se'n deu desliurar sus quauqu'un
mai, sus un èsser fictiu. Amièlh farà 1'afar.
Amièlh Ribièra, lo segond ròtle de la
Fèsta, lo jove doble de Joan Ventenac, vendrà aicí
lo personatge principal de Finisègle, Lo tresen tòm (e
epilòg ?) d'aquela Fèsta que s'acabava sul Larzac
prèp de vint ans mai lèu... Joan Ventenac es mòrt.
Amièlh sarra la seissantena, es totjorn editor, a Paris, ont
agacha amb destacament se bolegar lo microcòsme ont viu.
La linha mèstra del raconte es
policièra. S'acaran, sus fons de guèrra del Golf, una
chorma de “Levantins” e una inquietanta polícia, amb
Amièlh al mitan, buta e enjòc fortuït de logicas
destimborladas. Un roman policièr se deu pas resumir, mas se
pòt dire, sens revelar res, que la clau de 1’enigma,
aquò's lo void. Al còr d'aquel embolh caup ça que
la un libre dins lo libre, un tèxt sul void e lo nonrés,
manifèst terrorista del desesper escrit per una jove marginala
qu'Amièlh, per complasença, albèrga dins un ostal
sieu de banlèga.
Lo romancièr declina las variacions del void e de 1'espaci, que
son tanben la clau de vòuta de son edifici, a 1'image d'aquel
centre de gravitat ipotetic que Chico, un jove Italian suicidari e
“baug d'espaci”, plaça en un punt definit dins lo
cèl de Florença. A 1'image encara d'aquel punt
fòra-quadre que designa per son agach un personatge dei Caracci
e qu'es benlèu abséncia de pintre o d'agachaire.
Car Finisègle
es tanben una reflexion sur 1'art, 1'agach e la pintura. Lo roman
afilha França e Itália e nos fa penetrar en
etnològ dins un mitan d'estetas que lo culte de la Beutat a
renduts inaptes a viure. L'apariatge s'encarna dins la ligason de
François, jove cosin d'Amièlh (encara un doble), amb
Donatella, la bèla pintra florentina dels apasts madurs, e lo
roman s'adreiça a Paolo, amic venecian de l’autor e
dedicatari del libre.
Roman europèu donc, mas tanben dins un sens mai naut : Finisègle
nos prepausa una soscada sus 1'òme problematic qu'es cada
Occidental, vivent dins una civilisacion que se sap mortala e
sómia de se reviscolar en plena descasença :
metafòra veneciana de nòstre enfonzament.
Totas questions que s'entremesclan, levadas pel
raconte amb un sens del contrapunt e de las perspectivas, a 1'infinit
multiplicadas, que ja encantava la Fèsta. La narracion se descabestra e buta Finisègle
dins sa pojada a tota vela cap a la malemparada finala e la
“mòrt a Venécia”. Mas dessenha a
1'encòp un itinerari de viatge que de París a
Venécia o Florença s'endarrièra en Avinhon o en
Aupilhas dins una mena de “remonta”, de retorn a las fonts
de 1'enfaça. Fèsta del carnaval es aquel
Finisègle, fèsta ivernenca, fèsta sens causa e
masqueta sus nòstre void."
Jean-Claude Forêt